FESTES BUCÒLIQUES

Has assajat la teua mort amb cura:
davant l’espill te n’has provat diverses,
amb gest adust i dictatorial.
“Aquesta no, que m’apreta d’ací”.

Però la mort no pot esperar molt
ni perdre un temps que li és preciós;
perdent el temps la mort perd molts diners:
hi ha molta gent que tan sols menja d’ella.

Irritaràs, t’ho promet, la mort;
i fortament t’agafarà de sobte
i no et valdrà que intentes dir Pepet.

Amb rots, amb pots, amb cagades indignes,
amb un orí d’indestriat origen,
t’enterraran amb la darrera merda.

Fou molt valent, segons els epitafis
que encara viu, li varen dedicar,
amb molta por, o bé dictats per ell,
ornamentals pedrapiquers molt doctes.

Fou molt valent: ho varen reiterar,
pontificant imperials designis
per terra i mar i per aire també:
no el va esglaiar cap perill ni cap risc.

Desafià la mort moltes vegades;
li va guanyar, força astut, la partida.
I va arribar al lloc més principal.

Es va morir. I amortallant-lo, varen
oldre i mirar que s’havia cagat
per una por prosaica amb solt esfínter.

En una mort inacabable i única
viuràs les morts que has ocasionat,
i en molt constant i seguida hemorràgia
no pagaràs la sang que vas vessar.

L´índex veuràs de la teua mà dreta
d’anomenar un per un els ministres
i de signar sentències de mort,
foscos decrets, nacionals tenebres.

El funeral més fúnebre tindràs.
En cap país no et voldrien tenir,
i a l’altre món tampoc trobaràs lloc.

Et tallaran el pas milers de morts
que van morir per decisió teua
i que ni mort et voldran per veí.

Acostumat a manar i matar
no has acatat el dictat de la mort
i has resistit, voltat de tubs i metges,
fent-te fort darrere els teus decrets.

Però la mort, al capdavall benigna,
té un manament superior al teu
i el seu poder extingirà el teu
i així el país viurà dies de llum.

Res no et valdran ni edictes ni medalles.
Res no et valdran detencions ni pànics:
la teua mort serà llarga i indigna.

Acabaràs abandonat de tots.
Publicaran els papers de la notícia.
Però ningú no t’ha de plorar mai.

El mort ofés o bé l’humiliat
és molt més greu i perillós que viu.
I no dic res, per raons que són òbvies,
del condemnat a mort i executat.

Després de mort i al teu lloc de l’infern
atemptaran contra la teua mort
i et mataran encara altra vegada:
et mataran inacabablement.

Cap de descans has de trobar enlloc,
i no podràs pegar ull en la mort.
Seràs el mort que plorarà endebades.

El mort més mort, el mort sense remei,
hauràs de ser, i succesivament
et mataran tots els que vas matar.

Amo i senyor vares ser d’un país
i a voluntat vares fer i desfer.
Ara que et mors et puc vaticinar:
no trobaràs ni un pam de terra on jeure.

Et podriràs, menjat pels corbs, al sol
i no podrà ningú tancar-te els ulls.
No t’hauràs mort, i ja estaran corcant-te
els cucs aguts i molt impacients.

Mort refusat, escopit de la terra,
com refusat i escopit fou pels homes,
la caritat t’haurà de ser negada.

Mort de mil anys, trucaràs a les portes
amb balba mà, implorant una almoina,
i sols rebràs un gargall en un ull.

No et moriràs encara que ho voldries,
no et moriràs encara que ho demanes
a genollons pels corredors del Pardo.
No et moriràs. Restaràs sols per veure

com creix un poble en llibertat i pau,
cantant la sang feliç dintre les venes,
tot un futur obert com un carrer,
pupil•les clares, netedat del cel,

homes que es treuen el barret donzelles
proverbials, tothom dient Bon dia!,
i radiants tots els cors del país.

No et moriràs. Pels cantons de la vida
veuràs amants, veuràs éssers feliços,
sense que tu ho pugues prohibir.

Autor: Vicent Andrés Estellés.
“Festes bucòliques”